Fragments

Que rapid que passa el temps, ens hem fet grans en un obrir i tancar d’ulls, hem creat amistats inseparables en questions de mesos, em estimas mesos, plorat dies i tot plegat es nomes l’inici del viatge, que sera de nosaltres en 5 anys? I en 10? Sera un altre obrir i tancar d’ulls? Tenamoraras d’una mirada que nomes dura uns segons pero que ets capac de recordar i estimar durant anys, per que es tant important el temps? No vull creixer, no vull haver de pendre decisions que facin mal a la gent que m’estimo i m’aprecio, pero se que de tant en tant ho haig de fer, encara que se que tot te la seva explicacio. Tot s’aplega al meu cap, tot esta massa confus, massa barrejat dins meu, de vegades m’agradaaria poder comencar de zero, deixar la meva memoria en blanc, els recors serien quelcom per gaudir nomes en moments de solitud o bona companyia, poder experimentar de nou, cada nova caricia, cada nou peto i nomes aixo, noves sensacions. Ara mateix tot sembla el mateix, homogeni i monoton, no hi ha res que realment em faci sentir res d’espcial, perque es tant sols el tornar d’un vell record.

Poder tornar a tindre l’inocencia d’un nen, la cuiositat dels seus ulls nus, un somriure sincer que no espera res a canvi, les mans brutes d’experimentar coses noves, l’anima viva per poder ompliar-la d’energia cada mati, els pulmons plens d’aire fresc que aprofitaria fins l’ultim suspir i el cor ple de puresa que sap estimar fins a l’ultim minut de cada dia. Cada llagrima seria un sentiment real, sense cap vaguetat en ella, cap superficalitat, tot de dins en fora i anar-se omplint de nou, poc a poc fer un cami que em dura fins a llocs on podre viure sense que la monotonia em faci sentir que m’estic morint per dins.