Agafa’l ràpid,
Que ve cap aquí
Ja la tinc!
Demana un desig i fuga.

L’estel ha desaparegut i
Tu ja no estàs aquí
Per veure-ho

Has fugit, t’allunyes,
Poc a poc t’has perdut
Moments que ja mai
Més t’importaran

Ara ja no queda res
D’aquella bonica amistat
Que juntes vam viure
Tots aquells anys

T’haig de dir adéu,
Se que no puc triar,
Tu vas fer ja la teva
I jo no hi formava part

Així doncs, espero que
Algun dia puguem
Retrobar-nos,
Com dos velles amigues
I recordar aquell dia
Que vam agafar l’estel.

ÈXTASIS BLAU

Fum, música i amics.

Gent que es mou sense

gaire ritme.

Allà al mig, rodejada

Només cal que

em deixi portar,

escoltar la música

i guiar-me per ella.

M'agrada estar amb ella

Estem juntes

més d'una hora,

però a les dues

se'ns fa curt.

Ens estan buscant,

haurem de sortir...

La darrera caricia,

el darrer petò.

Ja es hora de marxar,

pero sé que hi hauran

altres nit,

altres llocs

i més gent.

També sé que no

podré oblidar-la mai.

Potser només

es l'èxtasis blau

que em fa sentir

tot això.

As the time passes

Look around, everything is dark.
Look trough the window.
Look at that light, it’s far away.

I hope it's far away from me

I'm just walking and walking
Always try to find the right way.
Always try to take my own way.
Is it the right? is it the best?
Where is the way far from dark?

Althought the snow is still falling
My life is staying quiet for a while
Enjoying the sensation of that cold

Alone in darkness but still alive

Maybe the summer brings someone
Special as nobody else it will be for me
The time passed and summer has gone
As you can see ... I’m still alone

Fragments

Que rapid que passa el temps, ens hem fet grans en un obrir i tancar d’ulls, hem creat amistats inseparables en questions de mesos, em estimas mesos, plorat dies i tot plegat es nomes l’inici del viatge, que sera de nosaltres en 5 anys? I en 10? Sera un altre obrir i tancar d’ulls? Tenamoraras d’una mirada que nomes dura uns segons pero que ets capac de recordar i estimar durant anys, per que es tant important el temps? No vull creixer, no vull haver de pendre decisions que facin mal a la gent que m’estimo i m’aprecio, pero se que de tant en tant ho haig de fer, encara que se que tot te la seva explicacio. Tot s’aplega al meu cap, tot esta massa confus, massa barrejat dins meu, de vegades m’agradaaria poder comencar de zero, deixar la meva memoria en blanc, els recors serien quelcom per gaudir nomes en moments de solitud o bona companyia, poder experimentar de nou, cada nova caricia, cada nou peto i nomes aixo, noves sensacions. Ara mateix tot sembla el mateix, homogeni i monoton, no hi ha res que realment em faci sentir res d’espcial, perque es tant sols el tornar d’un vell record.

Poder tornar a tindre l’inocencia d’un nen, la cuiositat dels seus ulls nus, un somriure sincer que no espera res a canvi, les mans brutes d’experimentar coses noves, l’anima viva per poder ompliar-la d’energia cada mati, els pulmons plens d’aire fresc que aprofitaria fins l’ultim suspir i el cor ple de puresa que sap estimar fins a l’ultim minut de cada dia. Cada llagrima seria un sentiment real, sense cap vaguetat en ella, cap superficalitat, tot de dins en fora i anar-se omplint de nou, poc a poc fer un cami que em dura fins a llocs on podre viure sense que la monotonia em faci sentir que m’estic morint per dins.