Lost in between nowhere

Where is it supouse I should be? Looking after some lost dream or maybe just wondering why I couldn't do it? It's the strange feeling of knowing there is something more in that island or maybe something missing after leaving? I like the way my way changes so many, today here tomorrow there, being just lost in between nowhere.

Más afilado... y duele demasaiado

Que se tiene que aguantar? Hasta cuando callar? Quiero explotar, quiero decir lo que siento, pero creo que no puedo, que no es justo, que es mejor aguantar lo que queda, que tampoco es tanta para después disfrutar de la vuelta, de volver a la rutina y monotonia de la que tanto me quejaba y necesitaba escapar...

El "ruido" de los niños.
El ensayo de los sabados.
El domingo por la tarde con mi "colla de burinots"
Las escapadas a ningún sitio pero que me llevaban a conocer lugares secretos.
Pensar que te tenia cerca aunque nos vieramos tan poco.
La imagen de la montaña de Montserrat cada mañana me hacia sonreir.

Poc temps ... Massa temps

Fa nomes un mes i mig que estic aqui i ja em sembla una eternitat. Suposo que des de casa aquest temps és poc, però des d'aqui aquest temps és més que una eternitat.
Quan cada dia treballes entre 10 i 11 hores, quan arribes a casa i l'unic que tens ganes de fer és no res, que sembla que nomes visquis per treballar, i això em repateja, em molesta massa. Per que? Doncs perque potser la feina no es el que m'esperava, perque esta lluny de tot allò que t'estimes es complicat, perque aquesta illa no te "vida", no te entitats que es moguin pels "pobles", li falta quelcom que em faci sentir que val la pena, que l'esforç no es en va, perque ja tinc molt clar que treballar a un zoo se que no serà una opció de futur per mi, es una feina poc agradable, més enllà del que veu la gent quan hi va, ja que el 99% del teu temps te'l passes netejant o bé tallant peix (en el meu cas ja que els lleons marins menjen peix).
Enyoro treballar amb nens (amb tot el que crema això), enyoro els seus somriures i els seus crits, el moviment constant, els crits de seu i menja-t'ho tot, vull tornar a sentir l'energia que em transmeten, ja que els lleons marins no em transmeten res d'això i menys amb la gent amb la que treballo (l'Almudena es salva).
A més hi ha una persona que m'ha dit que haig d'acceptar que la meva felicitat esta a Catalanya, al Baix Llobregat, a Olesa de Montserrat, allà on esta la meva gent...i els animals que siguin lliures!

Majoreros y Godos

Por que los majoreros llaman a la gente de la peninsula Godos? Son gente realmente extraña para mi, no los acabo de entender, ya que para ellos lo mejor del mundo mundial es Tenerife (porque tiene el Loropark y alguna gran superficie, digase Ikea, Decathlon ....). No son capaces de ver más alla de estas islas, aunque claro para los godos de Madrid lo mejor del mundo mundial es esa ciudad, al igual que se hablas con un catalan, lo mejor del mundo mundial esta en Catalunya, aunque creo que los catalanes somos un poco más abiertos de miras y sabemos que más alla de nuestras fronteras hay cosas maravillosas por descubrir (como minimo la catalana que escribe). Pero ese no es el tema...

Aqui en esta isla la gente o no ha salido de ella en la vida o lo más que ha visitado son las otras islas de las Canarias, no os parece un poco triste? Creo que esta gente necesita un poco de cultura, un poco más de fuera hacia aqui, para que se den cuenta de lo mucho que tiene que ofrecer el resto del mundo. Aunque la cultura que más cerca les queda simplemente la desprecian porque son "moros". Pero por favor... estan en un punto socialmente evolutivo nulo, se dedican al turimos (digase alemanes principalmente, aunque tambien abundan los ingleses y puede que te encuentres tambien franceses) o bien a la pesca, por suerte es una pesca poco dañina con el medio marino, todavia es una pesca muy artesanal, y el pescado ni tan solo es para el pueblo, es para el turismo... Supongo que algún día abriran los ojos o bien acabaran como en Mallorca, hablando en aleman entre ellos.

INDEPENDENT?

Què és ser independent? És potser ser autosuficient? En quin sentints pot ser autosuficient? Tot plegat des d'aqui se'm fa extrany pensar en aquesta independencia com unicament una autosuficiencia. Ens agradi o no estem lligats a tantes i tantes coses que aquesta independència es com una mentida que ens volem autoimposar per dir que ens hem fet grans que em fa riure. No vull ser independent ni autosuficient, m'agrada dependre de les petites coses del quotidià, dels petits detalls que la rutina ens dona, una seguretat que certament fa imposible aquesta independencia. Poder anar al bar a veure el partit de futbol (o simplement anar al bar per estar una estona amb els amics mentre per la tele fan el partit?), sortir a fer una cervesa als bars del poble, anar a comprar te on saps que t'agrada... son petites coses que et fan dependent. Cert que depens d'allo al que et vols lligar, o simplement el lligams que s'han creat amb el temps, pero es cert que hi son, i que desfer-te'n d'ells no es tant fàcil com volem creure.
Des d'aqui les coses suposo que és veuen diferent, certament, les coses tenen un altre caire des de la distancia i la soledat, tot és extrany i tot es diferent, ni millor ni pitjor, simplement un altre ritme, un altre aire al qual t'hi has de tornar a fer, has de tornar a crear aquests lligams, una certa "rutina" (o digueu-li com vulgueu) que porta temps, que porta coneixer gent i llocs, habituar-te a allò que no coneixes per tornar a crear aquesta dependencia de la qual en som tots una mica esclaus. No es fàcil crear-los (qui ha dit que ho sigui), ni tampoc es instantani, per tant suposo que tampoc es gens fàcil "trencar" amb els que tens fets. Quan dic trencar no vol dir oblidar, ni de bon troç, simplement es que totes aquestes petites coses que ja tens per ma deixen de ser-ho, tendes, carrers, amics que veus cada setmana, gent que et creues pel carrer i saludes simplement perque porteu tota la vida vivint al mateix lloc i s'ha creat un cert lligam ... Independent? Ningú no és 100% independent, sempre (i quan dic sempre suposo que és sempre) crees dependencies amb gent, llocs, hàbits...

Usa protector solar
Cargado por mauroar

Llençant els records

Avui es un d’aquells dies que et poses a fer neteja de calaixos i caixes, plens de records i de bons moments, petites coses que et fan somriure. Que passa quan fas neteja? Doncs que has de triar quins records vols guardar i quins decideixes llençar. Son decisions un tant extranyes, no crec que per ningú sigui fàcil, tot i així, avui m’he decidit a fer-ho. La pitjor part ha sigut llençar una capsa que un dia de Sant Jordi em van deixar a la porta de casa. Aquesta capsa tenia un dels regals més bonics que m’han fet mai: era una capsa de música amb forma de tronc d’arbre (just quan esta tocant a terra que se li veuen algunes arrels), amb una petita porta que hi posa “El follet”. Quan l’obries sonava la cançó del Follet de Gossos. Fa anys que es va espatllar però mai he tingut valor per llençar-la, fins avui. Abans de decidir-me l’he obert, he mirat cada detall, tot i que el misteriós regal ja no hi sigui allà el record del moment d’obrir-la i escoltar per primer cop com sonava seguirà en mi... qui sap?

Agafa’l ràpid,
Que ve cap aquí
Ja la tinc!
Demana un desig i fuga.

L’estel ha desaparegut i
Tu ja no estàs aquí
Per veure-ho

Has fugit, t’allunyes,
Poc a poc t’has perdut
Moments que ja mai
Més t’importaran

Ara ja no queda res
D’aquella bonica amistat
Que juntes vam viure
Tots aquells anys

T’haig de dir adéu,
Se que no puc triar,
Tu vas fer ja la teva
I jo no hi formava part

Així doncs, espero que
Algun dia puguem
Retrobar-nos,
Com dos velles amigues
I recordar aquell dia
Que vam agafar l’estel.